Letrillas de la pareja cruncheante

Ens vam conèixer un dimecres fent cua al cine Arkadín

i ens ha costat déu i ajuda arribar fins aquí.

Li vaig oferir un carmelo un vespre de Sant Medir

i ens ha costat déu i ajuda arribar fins aquí.

Una amiga molt amiga venia massa sovint

i ens ha costat déu i ajuda arribar fins aquí.

“Vols venir”, vaig preguntar-li, “a conèixer els meus padrins?”

Ens ha costat déu i ajuda arribar fins aquí.

I ara ella porta els nens al cole i jo faig els plats de la nit,
ens ha costat déu i ajuda arribar fins aquí.
Jo alimento els periquitos, ella rega el jardí,
i ens ha costat déu i ajuda arribar fins aquí.
Jo sempre compro manxego malgrat que ella és més de brie
i ens ha costat déu i ajuda arribar fins aquí.
Jo sóc un fan de l’Astèrix i ella té tots els tintins,
ens ha costat déu i ajuda arribar fins aquí.

Prefereixo que no parli d’aquell nòvio de París,
que ens ha costat déu i ajuda arribar fins aquí.
Jo sóc de ballar la conga, ella es decanta més pel twist,
ens ha costat déu i ajuda arribar fins aquí.
Jo dic “eps, un ron amb cola!” i ella vol carta de vins
i ens ha costat déu i ajuda arribar fins aquí.
Ella mira Kiarostami, jo sóc més de Jacques Tati,
ens ha costat déu i ajuda arribar fins aquí.

Jo ja sé dos o tres coses, ella ja en sap quatre o cinc,
que ens ha costat déu i ajuda arribar fins aquí.
Ella no deixa que em rasqui quan em piquen els mosquits,
ens ha costat déu i ajuda arribar fins aquí.
Ella és reina de les festes, jo sóc un home avorrit,
i ens ha costat déu i ajuda arribar fins aquí.
Jo la miro i m’espanto no fos que es cansés de mi,
ens ha costat déu i ajuda arribar fins aquí.

(Texto: Manel, Corrandes de la parella estable, 2008; versión amable de Él y yo, de Natalia Ginzburg, para este equinoccio de primavera...)